No t’atrebeixis mai més a dir-me amor meu
Et miro, t’observo, t’espio des de la llunyania. M’agradaria fer-te sentir el mateix que jo sento ara: ràbia, odi, impotència, decepció, fàstic, vergonya...i que provessis en la teva pròpia carn les sensacions que em provoques.
L’egocentrisme ha pogut amb tu, però el que no veus és que t’estàs perjudicant a tu mateixa fent el que fas, guanyant-te aquesta reputació de meuca que ja sabia que tenies quan et vaig conèixer. Vaig pensar que podies canviar però només he estat algú més que ha passat per la teva vida sense pena ni glòria, com tots amb els que has estat. No crec que mai hagis estat capaç de sentir res més que atracció física per algú, però, tot i així, hi ha gent que sí que n’és capaç i que a més a més li agrada la sensació i que està a gust amb aquests sentiments, i llavors arribes tu, amb la teva presència imponent i ho engegues tot a fer punyetes, l’amor, el romanticisme, la il•lusió...
Per culpa, teva he tornat a caure en errors i horrors que ja creia superats de fa temps. No t’estava demanant que em diguéssis un “t’estimo” si no el senties de veritat, no et demanava res, només que, si no t’atreia, em deixéssis en pau per poder-te oblidar, però no! Havies de tornar a aparèixer i dir-me la paraula màgica. No hi havia necessitat de manipular-me d’aquesta manera. Jugues amb la gent, i, a sobre, et diverteix fer mal a les persones, no et feia d’aquesta mena quan et vaig conèixer. I ara no vull sentir ni la teva veu perquè cada cop que apareixes per una porta jo caic com si em fallessin les cames de l’ànima i cada cop em costa més aixecar-me i seguir amb la vida que portava abans de conèixer-te, i cada cop em costa més ser feliç. Però jo sortiré d’aquest estat anímic que em fa anar amunt i avall sense ganes de res, sense ganes de ser jo mateixa, això sí, amb el temps aprendré a ignorar-te i a ser millor persona, mentre tu te’n vas amb el primer que trobes, jo seré capaç de reconèixer a les persones com tu que només volen aprofitar-se dels altres i a evitar-les
Quan t’he vist avui, com sempre, he hagut de reprimir les ganes que tenia de tocar-te, de besar-te, d’estar amb tu com al principi. Tot el que puc fer és saludar-te, fer-te dos petons i empassar-me l’orgull i la decepció i a la vegada les ganes de donar-te la bufetada que et mereixes. Si tingués prou valor i ja no t’estimés, et demanaria que no te m’acostessis, que no em miressis, que no em parlessis, que m’ignoressis completament. Vull fugir, evitar-te i deixar de pensar en tu per un cop.
M’agradaria poder jurar que no tornaré a caure, però està demostrat que no sóc capaç de resistir-me a tu i no sé com deixar de fer-me mal a mi mateixa torturant-me pensant en tu, ja faig prou d’aguantar-me les ganes de plorar quan et veig (encara que em canvii la cara).
El que tampoc pretenc és ficar-me enmig de la teva nova “relació”. Faràs el que vulguis, però si li fas mal a ell també, et posaràs a molta gent en contra i et serà difícil entrar al bar de sempre sense que tothom et posi mala cara. No sé si és que t’agrada buscar gent vulnerable per fer-los servir de titelles, que et paguin unes quantes cerveses i que et diguin coses boniques, el que sé és que no t’has portat bé amb molta gent i sincerament, no calia, et podries haver estalviat tants actes, tantes paraules dites perquè sí.
De tant en tant, encara ploro per tu, per sort, tu no m’has vist mai fer-ho. No et donaré el gust de poder tenir una raó per sentir-te culpable i anar plorant com una nena petita, davant de tothom fent veure que et sap greu el que has fet i així la gent es compadís de tu. Jo me’n ric d’aquestes llàgrimes de cocodril només serveixen perquè tu et sentis una mica millor si et diuen “¡Ai, pobreta!”. Amb mi no cola.
El teu problema és que no saps el que vols ni qui ets, i quan ho descobreixis, t’adonaràs del mal que has causat fins ara i espero que et penedeixis una mica dels teus actes.
I vindràs a demanar-me perdó com l’altre cop, dient-me que has comès un gran error amb mi, que m’estimes, i jo et diré que no pot ser, que ja he vist com ets en realitat i que ja no m’agrades i que sóc incapaç de mirar-te com et mirava abans i que no vull que tornis a jugar amb mi, i que et busquis algú altre que et faci el que m’has fet a mi perquè t’abaixi aquests fums tan pujats que tens.
Sigui com sigui, sembla que vols tornar a la normalitat d’abans que passés res entre nosaltres però jo no sé si sóc capaç de veure que estàs amb una altra persona i que em vinguis i em diguis amor meu quan et despedeixes de mi. No em sembla normal.
Ets carinyosa de mena, ja ho sé, no és perquè sigui jo, ni per mala fe, és el teu caràcter, ets així amb tothom, però jo ara mateix necessito el meu espai i distància. Amb això vull dir que no em diguis preciosa, no em diguis que faig bona olor, no em tapis els ulls pel darrere i preguntis “qui sóc?”, no tornis a acariciar-me el cabell però sobretot no t’atrebeixis mai més a dir-me amor meu.
Et miro, t’observo, t’espio des de la llunyania. M’agradaria fer-te sentir el mateix que jo sento ara: ràbia, odi, impotència, decepció, fàstic, vergonya...i que provessis en la teva pròpia carn les sensacions que em provoques.
L’egocentrisme ha pogut amb tu, però el que no veus és que t’estàs perjudicant a tu mateixa fent el que fas, guanyant-te aquesta reputació de meuca que ja sabia que tenies quan et vaig conèixer. Vaig pensar que podies canviar però només he estat algú més que ha passat per la teva vida sense pena ni glòria, com tots amb els que has estat. No crec que mai hagis estat capaç de sentir res més que atracció física per algú, però, tot i així, hi ha gent que sí que n’és capaç i que a més a més li agrada la sensació i que està a gust amb aquests sentiments, i llavors arribes tu, amb la teva presència imponent i ho engegues tot a fer punyetes, l’amor, el romanticisme, la il•lusió...
Per culpa, teva he tornat a caure en errors i horrors que ja creia superats de fa temps. No t’estava demanant que em diguéssis un “t’estimo” si no el senties de veritat, no et demanava res, només que, si no t’atreia, em deixéssis en pau per poder-te oblidar, però no! Havies de tornar a aparèixer i dir-me la paraula màgica. No hi havia necessitat de manipular-me d’aquesta manera. Jugues amb la gent, i, a sobre, et diverteix fer mal a les persones, no et feia d’aquesta mena quan et vaig conèixer. I ara no vull sentir ni la teva veu perquè cada cop que apareixes per una porta jo caic com si em fallessin les cames de l’ànima i cada cop em costa més aixecar-me i seguir amb la vida que portava abans de conèixer-te, i cada cop em costa més ser feliç. Però jo sortiré d’aquest estat anímic que em fa anar amunt i avall sense ganes de res, sense ganes de ser jo mateixa, això sí, amb el temps aprendré a ignorar-te i a ser millor persona, mentre tu te’n vas amb el primer que trobes, jo seré capaç de reconèixer a les persones com tu que només volen aprofitar-se dels altres i a evitar-les
Quan t’he vist avui, com sempre, he hagut de reprimir les ganes que tenia de tocar-te, de besar-te, d’estar amb tu com al principi. Tot el que puc fer és saludar-te, fer-te dos petons i empassar-me l’orgull i la decepció i a la vegada les ganes de donar-te la bufetada que et mereixes. Si tingués prou valor i ja no t’estimés, et demanaria que no te m’acostessis, que no em miressis, que no em parlessis, que m’ignoressis completament. Vull fugir, evitar-te i deixar de pensar en tu per un cop.
M’agradaria poder jurar que no tornaré a caure, però està demostrat que no sóc capaç de resistir-me a tu i no sé com deixar de fer-me mal a mi mateixa torturant-me pensant en tu, ja faig prou d’aguantar-me les ganes de plorar quan et veig (encara que em canvii la cara).
El que tampoc pretenc és ficar-me enmig de la teva nova “relació”. Faràs el que vulguis, però si li fas mal a ell també, et posaràs a molta gent en contra i et serà difícil entrar al bar de sempre sense que tothom et posi mala cara. No sé si és que t’agrada buscar gent vulnerable per fer-los servir de titelles, que et paguin unes quantes cerveses i que et diguin coses boniques, el que sé és que no t’has portat bé amb molta gent i sincerament, no calia, et podries haver estalviat tants actes, tantes paraules dites perquè sí.
De tant en tant, encara ploro per tu, per sort, tu no m’has vist mai fer-ho. No et donaré el gust de poder tenir una raó per sentir-te culpable i anar plorant com una nena petita, davant de tothom fent veure que et sap greu el que has fet i així la gent es compadís de tu. Jo me’n ric d’aquestes llàgrimes de cocodril només serveixen perquè tu et sentis una mica millor si et diuen “¡Ai, pobreta!”. Amb mi no cola.
El teu problema és que no saps el que vols ni qui ets, i quan ho descobreixis, t’adonaràs del mal que has causat fins ara i espero que et penedeixis una mica dels teus actes.
I vindràs a demanar-me perdó com l’altre cop, dient-me que has comès un gran error amb mi, que m’estimes, i jo et diré que no pot ser, que ja he vist com ets en realitat i que ja no m’agrades i que sóc incapaç de mirar-te com et mirava abans i que no vull que tornis a jugar amb mi, i que et busquis algú altre que et faci el que m’has fet a mi perquè t’abaixi aquests fums tan pujats que tens.
Sigui com sigui, sembla que vols tornar a la normalitat d’abans que passés res entre nosaltres però jo no sé si sóc capaç de veure que estàs amb una altra persona i que em vinguis i em diguis amor meu quan et despedeixes de mi. No em sembla normal.
Ets carinyosa de mena, ja ho sé, no és perquè sigui jo, ni per mala fe, és el teu caràcter, ets així amb tothom, però jo ara mateix necessito el meu espai i distància. Amb això vull dir que no em diguis preciosa, no em diguis que faig bona olor, no em tapis els ulls pel darrere i preguntis “qui sóc?”, no tornis a acariciar-me el cabell però sobretot no t’atrebeixis mai més a dir-me amor meu.
*Aquest text és pura ficció, qualsevol sembança amb la realitat és pura coincidència.
